Terra i Foc

El gerrer tenia com a finalitat produir peces utilitàries que es feien servir a totes les cases. Seguia els dissenys que es demanaven a la zona i s’aplicava a fer-les tan bé com podia. Eren anònimes, i es coneixien pel lloc d’on es produïen: ceràmica de Quart, de Verdú, de la Bisbal, Breda, Miravet…

Abans, els terrissers feien peces de funció molt específica, com ara embuts, torradores de castanyes, abeuradors per als animals, cues per a escalfar el llit i maridets per posar sota les faldilles de les venedores del mercat, brescadores per a fer fum per a treure les bresques de mel o escalfetes per a conservar caliu i escalfar el menjar.

El càntir és un exemple de disseny anònim i perfecte. Fa de contenidor d’aigua i al mateix temps la manté fresca i serveix per a satisfer de beguda a tants com la vulguin, de forma higiènica i pràctica. Ningú contamina l’aigua i no fan falta vasos. La terrissa ha estat per a moltes poblacions un recurs vital durant segles.

Al final del segle XX, a causa de l’arribada del plàstic, la terrissa es va fer prescindible. Els gibrells, escorredors, matoneres, menjadores per al bestiar, abeuradors, recipients de tota mena es van fabricar de plàstic, que era més barat, pesava menys i no es trencava. Les olles i cassoles passen a ser de metall i els plats de vidre (Duralex).

Això fa que el ceramista comenci a dissenyar altre tipus de peces, potser menys utilitàries i més decoratives. Importa més el disseny i es comencen a firmar les peces: Llorenç Artigues, Jordi Aguadé, Francesc Albors, els Serra, l’Emilia Xargay i fins i tot Joan Miró i Picasso. La forma de treballar el fang, en poc temps, va variar molt.

El gerrer necessitava un espai considerable per a la seva producció. Per emmagatzemar i posar a punt els terrossos que li arribaven dels rebaixos de les obres i transformar-los en el fang que necessitava per al torn i l’estec. Les basses per assecar-lo. Els barrers per eixugar les peces un cop fetes, un forn enorme per coure-les, un bon espai per emmagatzemar la llenya amb la qual coïen i un altre lloc per a la botiga on les venien.

Normalment, els obradors se situaven en zones rurals o lluny de les cases, ja que els forns desprenien molt fum i podia molestar els veïns. Calia treballar tot un mes aproximadament per omplir el forn i es trigava de 3 a 5 dies per coure la fornada.

El ceramista era un artesà que no necessitava tant d’espai. El fang el comprava a punt de fer-lo servir i com que arribava envasat amb plàstic, en podia apilar molt, en poc espai. L’espai de treball variava segons les necessitats dels procediments que feien servir. En principi tenien el torn i l’estec com els gerrers, però necessitaven de força taules pel procediment del colatge. Com el gerrer, l’artesà ceramista també necessitava els barrers per posar les peces mentre s’eixugaven i estanteries.

El forn del ceramista era elèctric, no calia doncs espai per guardar la llenya i era molt més petit. També podia ser de gasoil o de gas, la mida oscil·lava entre 40 cm³ útils els més petits, fins a 1 m³ els més grossos. També eren més nets. Primer només tenien un lector de temperatura que es complementava amb cons de Seguer i més endavant ja els venien amb piròmetre automàtic incorporat que regulava la temperatura segons la corba que se li programava. Estaven folrats de manta refractària o de totxos de refractari.

Abans de deixar entrar el llot a la bassa, s’escombrava bé i s’hi posava una capa de cendra provinent del forn i passada pel sedàs, perquè el fang no quedés enganxat al fons. Un cop entrat el llot a la bassa, l’aigua que sobreeixia per uns forats que hi havia a diferents alçades anava a parar a la cloaca.

Quan ja no quedava aigua sobre el fang, es marcava amb una canya acabada amb una barnilla metàl·lica fent quadrícula que a l’assecar-se més, se separava en quadres, seguint les ratlles. Les pastilles de fang tou s’apilaven, la part tova sobre la part superior que estava més seca, tapant-les amb borrasses i remullant-les amb mànega quan calia.

Les peces es feien totes al torn o amb l’estec. Les botxes —la part tornejada dels càntirs— i el guarniment, que es feia a mà. Guarnir es diu de posar l’ansa, el broc i el brec dels càntirs, o sigui, acabar les peces després de fer la part principal al torn.

El gerrer necessitava pocs materials. El fang, que se’l feia ell mateix. Els motlles per fer les peces amb l’estec amb les plantilles corresponents i la llenya. La galena per envernissar i el molí de boles per moldre la galena, que es barrejava amb midó per donar-li adherència. El material per enfornar: tarros, planos, pixulins, borregos, els fòtils i els rodells. La llemutja i l’engalba per tapar els suports.

Les màquines: la de fer fang; la galletera; la trencadora; els cilindres i la de fer testos; l’estec; i la roda o torn de peu.

Per preparar el fang, la galletera disposa d’una boca d’entrada amb dos cilindres que introdueixen el fang cap a l’interior, on es troba el bisenfí que el porta fins a la sortida, a la qual s’hi poden adaptar diferents plantilles que acostumen a ser rodones per fer cilindres, però també poden ser rectangulars, quadrades o plenes o buides. Un cop el fang sortia de la galletera, es desplaçava per uns corrons de fusta que permetien fer una bona llargada de la forma triada. A l’arc que es veu a la sortida hi ha el fil metàl·lic per tallar el fang que surt.

El forn era molt gran, d’obra tipus àrab, amb sostres amb volta i anellats per fora si calia. La temperatura se sabia pel color del foc. No existien els piròmetres. Enfornar era qüestió d’experiència que anaven adquirint de pares a fills.

L’estec o tornejat mecànic amb motlle consistia en un torn que en comptes de plat, tenia un porta motlles metàl·lic acoblat a l’eix que girava. El porta motlles, alhora portava un motlle estàndard de guix intercanviable segons la peça que es volia fer. L’exterior del motlle de guix coincidia amb la forma interior del porta motlles i l’interior n’era el perfil extern del que seria la peça de fang, al centre del qual es posava una bola de fang de mida o pes que es calculava. La forma interior de la peça era donada per una plantilla d’acer o de fusta, també intercanviable i que n’era la meitat del perfil intern, que solidària a una palanca, baixava pel centre del motlle i fins gairebé tocar-lo. Tenia un topall que posaven a la mida que volien per obtenir el gruix de paret desitjat. El fang pujava sol cap amunt, per la paret, des de l’emplaçament primitiu de la bola de fang, gràcies a una fusta acoblada a la plantilla que subjectada a un braç acollat a la taula de l’estec, baixava fins el topall amb l’ajuda d’una esponja mullada. Els motlles emprats eren d’una sola peça i tenien sortida.

El procediment de fer les peces al torn era el mateix a l’obrador que al taller, sinó que els torns del taller eren més moderns, tots elèctrics i amb marxes per regular la velocitat.

A l’obrador, abans d’enfornar les peces, calia envernissar-ne algunes com els gibrells i els escorredors. Ho feien amb galena, que és un derivat del plom, de color gris blavenc amb lluïssor metàl·lica. El compraven amb una mena de boles que s’havien de desfer amb un molí de boles i aigua. Un cop obtinguda la pasta, s’hi afegia midó per tal d’aconseguir adherència i s’aplicava una capa ben fina a la peça amb duresa de cuir i, un cop seca, es coïa. El decorat es feia abans de posar el vernís, o barrejat amb el mateix. Tot en la mateixa cuita: mono cocció, és a dir, coure el fang cru i el vernís a la mateixa fornada. La majoria de peces que feien els gerrers anaven sense vernís i era per aquest motiu que no se’ls feia la base enfonsada per fora.

El forn era de base circular de 3 m de diàmetre i d’uns 3,50 m d’alçada. Tenia tres espais: el de sota era el cendrer per fer-hi el foc i estava per sota del nivell de la porta. Un altre a sobre del cendrer era la fogaina, a la qual s’hi podia accedir posant un tauló des de l’exterior de la porta de la fogaina fins al terra d’aquest segon espai perquè el terra no era complet. El tercer espai era el pròpiament dit forn, on s’hi accedia per l’obrador. El de casa el Joan tenia el cendrer i la fogaina soterrats i s’hi accedia pel pis de sota l’obrador. El forn era d’obra, tipus àrab, i estava reforçat amb unes tires metàl·liques per fora que ajudaven a suportar el pes del contingut i la dilatació durant la cuita. Tots els sostres eren de volta i foradats cada 40 cm per poder-hi passar bé el foc. Sobre el forn i ja a l’exterior, hi havia la xemeneia.

Les imatges de l’interior del forn estan copiades del llibre “Ceràmica Catalana” de Manent R. i Cirici Pellicer A., ja que no disposaven de les de l’obrador del pare del Joan. Tanmateix ell les recorda com les que havia vist a casa seva.

Els tarros eren tubs cilíndrics d’uns 25 cm de diàmetre amb forats per sostenir els claus, bastonets de terra cuita on descansaven les peces. Els forats eren enverginats, tapats amb fang tendre perquè no s’enganxessin. A l’obrador del pare del Joan, no eren foradats.

La plega era el conjunt de testos que es posaven l’un dins de l’altre per aprofitar al màxim l’espai del forn. En enfornar, els més grans que contenien els petits es posaven de costat, una plega cap amunt i l’altra cap avall.

La pila era la manera d’enfornar els testos d’una mateixa mida formant una columna.

Es començava a enfornar per la fogaina, on el terra no era complet, i s’hi feia una solera alçada amb borregos perquè no es tapessin els forats del terra i circulés bé el foc. Com que la porta d’entrada de la fogaina era justa, ja que estava soterrada, les peces de l’obrador es baixaven per una escala i les donaven a qui estava dins perquè les anés disposant al voltant tocant la paret. Dins d’aquest pis de la fogaina, els qui enfornaven hi cabien drets. Sobre la solera es posaven les peces combinant-les amb l’ajuda dels tarros i els planos. Els tarros feien de contenidors de peces petites i alhora de columnes per separar els pisos de la fornada i així es repartia el pes de la mateixa.

Per últim s’enfornava el forn pròpiament dit, des de l’obrador, per una porta d’alçada normal. Es feia de la mateixa manera que a la fogaina: primer una solera alçada. Aquí s’hi posaven: cossis envernissats que havien d’anar sols, sense peces a dins; plegues de testos capiculats i piles de testos petits, que en feien a milers i se separaven també amb tarros i planos. Un cop s’acabava d’enfornar, es tapava la porta del forn amb totxos plans i amb una barreja de cendra tamisada i aigua. Així es tapaven tots els forats de la porta.

Per la porta de baix, la de la fogaina, és per on entraven les feixines de bruc durant la fornada.

El forn era enorme i es trigava tot un mes a produir allò que hi cabia. Tots els treballadors —sis persones a l’obrador del pare— per enfornar-lo necessitaven dos o tres dies. El forn feia uns 35 m³ sense comptar la fogaina, que també s’hi enfornava. Era de tipus àrab i de planta circular. Tenia tres cambres superposades: a la inferior, anomenada cendrer, s’hi feia el foc que s’alimentava per una obertura; la fogaina estava situada damunt del cendrer i, a sobre, el forn pròpiament dit.

El foc es començava poc a poc amb costals de pi i faig des de les dotze de la nit fins l’endemà a les tres de la tarda. Quan el forn havia agafat certa temperatura es continuava amb dos o tres feixos de bruc cada cop, fins a deu o dotze al final, per arribar a la temperatura de 980 °C. No existien els piròmetres i la temperatura es mesurava pel color del foc —vermell cada cop més clar— i amb les mostres envernissades que es posaven a la part superior del forn, de manera que les podien veure i treure amb un ganxo pels forats on introduïen una teia llarga de fusta que amb la calor s’encenia il·luminant el interior.

La història completa del taller dels pares del Joan, una part es troba als Butlletins informatius de ceràmica als números 68, 69-70, 71 i 72, on la mare d’en Joan, Dolors Peidro, ja malalta però amb una memòria extraordinària, va explicar als historiadors Joan Santanach i Soler, Montserrat Suñol i Ferrer i Laia Santanach i Suñol, i una altra part explicada pel Joan que ho va viure directament de petit."

L’artesà ceramista necessitava el fang vermell com el gerrer, però el comprava envasat; la llosa que també arribava envasada; els elements per fer el gres els compraven en pols i la porcellana la compraven líquida, en bidons. Poca gent feia gres en els tallers artesans l’any 1970, fins que es va envasar i comercialitzar la pasta.

Al taller del ceramista només es preparava el gres, pesant els elements de la fórmula triada i barrejant-los amb aigua, en un dipòsit alçat de 500 litres, dins del qual hi havia un agitador gran clavat a la paret. El fang quedava líquid i espès, a punt per al colatge. Sortia per una aixeta situada a la part inferior del dipòsit que es connectava a la mànega del colatge. Si havia de ser per al torn o l’estec, es passava pel filtre-premsa fins que tenia la consistència desitjada. El fang vermell i la llosa els compraven envasats i la porcellana líquida en bidons.

El torn consta d’una superfície rodona, metàl·lica i plana —el plat— unida a un eix vertical que el fa girar a una velocitat regulable entre 30 i 120 revolucions per minut aproximadament. El seu principi de funcionament es basa en un volant d’inèrcia. Sobre el plat, el terrissaire modela una forma buida d’argila o pasta ceràmica amb les mans molles amb aigua sola o barbotina.

És una màquina molt simple utilitzada per donar forma arrodonida a la terrissa i ceràmica. El torn també es fa servir durant el procés de treure la rebava de les peces assecades i per aplicar decoració incisa o anells de color. Cal una certa habilitat per fer-lo funcionar i és considerat un ofici: el de torner del fang. Pot ser de peu o elèctric, que és el que es fa servir a la majoria de tallers moderns.

El ceramista utilitzava les màquines següents: l’agitador mural, el filtre premsa per fer el gres, la premsa rotativa mecànica i la pneumàtica. La laminadora, primer manual i després mecànica. Els torns: primer de peu i després mecànics. Els mateixos torns mecànics servien per a fer l’estec, amb els seus motlles i plantilles corresponents.

Les galleteres: una per al fang vermell, una altra per a la llosa i per al gres la galletera d’acer inoxidable. El compressor per fer anar la pistola d’aspersió i la cabina amb l’extractor. Els elements per fer les fórmules del gres: òxids colorants i enriquidors, en pols. Una bàscula, unes balances de plat i unes de precisió. També esmalts comercials en pols. Necessitaven pinzells, cubells de plàstic per banyar les peces, sedassos per tamisar els esmalts.

Per enfornar, tenien material diferenciat depenent si la fornada era d’alta o de baixa temperatura. Les plaques d’esteatita ranurades quan la fornada era de baixa temperatura, fins a 1000 °C, i de cordierita, més gruixudes i sense ranurar, les d’alta, fins a 1300 °C. Les columnes eren de carborúndum de vàries mides segons les peces d’alta temperatura. Topis i columnes cilíndriques, també de diferents mides, per separar pisos.

El colatge era el procediment més utilitzat al taller. Consistia en ajustar les tres peces dels motlles de guix —la base i els dos costats— tancar-los fent coincidir els encaixos i assegurant-los amb una goma ample per fora. Després s’omplien de barbotina o puré de fang fins dalt de tot, tots els motlles disposats sobre taules laminades. El guix anava absorbint l’aigua del fang i aquest anava agafant gruix al costat de la paret del motlle. Quan ja tenia prou gruix, es girava el motlle per abocar el fang sobrant i es deixava escórrer sobre les làmines de la taula. Sota la taula hi havia un plàstic semi rígid i inclinat cap al final de la taula, que recollia el fang sobrant cap a una galleda.

Abans de treure les peces fetes del motlle, s’hi treien els colls, que eren la part de dalt de la peça, que no formaria part de la mateixa, però que la deixava perfectament acabada de la vora. També servia per comprovar si el gruix del fang era correcte mentre el motlle encara era ple. Els colls es treien fent un gest, primer cap endins i després cap amunt. Sortien de seguida.

Es treien les peces dels motlles quan tenien prou consistència i es posaven en taulons als barrers per eixugar. Un cop seques, les peces s’havien de polir, o sigui treure la rebava que havia quedat de les juntes del motlle. Es feia amb una falzilla, mena de ganivet, o amb paper de vidre i després amb una esponja humida s’acabaven de polir. Al taller del ceramista no es feia monococció, o sigui que totes les peces es bescuitaven abans d’esmaltar-les. Un cop bescuitades, les peces que havien de ser d’un sol color se submergien amb l’ajuda d’unes pinces dins d’un cubell ple d’esmalt i les deixaven uns segons fins que l’esmalt agafava el gruix. En deien banyar la peça o esmaltat per immersió. L’altra manera d’esmaltar era per aspersió, a pistola i amb l’ajuda d’un compressor i d’una cabina amb extractor. A la cabina hi havia una torneta i la peça s’esmaltava a dins per evitar respirar els elements nocius. Primer s’esmaltava el dins de la peça, a continuació el cul i els sotes de les anses, finalment el fora, fent girar la peça sobre la torneta fins que agafava el gruix necessari. Si volien decorar la peça, ho podien fer sobre la coberta o sota la coberta amb engalbes, colorant o òxids. Si era sota coberta, es feia abans de bescuitar la peça. Totes les peces de ceràmica tenien la base de fora enfonsada per a poder-les esmaltar, i abans d’enfornar-les s’havia de treure bé l’esmalt de l’anell de la base que tocaria la placa d’enfornar, perquè no s’hi pogués enganxar. Els forns, com ja hem explicat, eren molt més petits que els del gerrer. Els ceramistes en tenien més i enfornaven cada dia. El gerrer en tenia només un, però podia enfornar la feina de tot un mes. La fornada de bescuit es feia a menys de 1000 °C, tant si el fang era d’alta o de baixa temperatura, les peces es podien tocar. Els plats i les tasses s’apilaven cap amunt o boca amb boca, segons el model, en unes sis d’alçada. Les guarnitures també s’apilaven amb la tapa posada del revés i en dues o tres d’alçada. Les altres peces, segons l’alçada, capiculades. Es feien pisos amb columnes, topis i plaques per repartir el pes i evitar que es torcessin o trenquessin. Els cons de Seguer són unes piràmides de fang d’uns 5 cm d’alçada, de diferents composicions a les seves pastes, que fonien en arribar a una temperatura determinada segons la seva composició. Les va inventar Seguer el 1886, però es trigaria 70 anys o més a que es fessin servir normalment pels gerrers i ceramistes, conjuntament amb els piròmetres òptics. Actualment, molt fiables, automàtics i programables, han facilitat molt la cocció. En la fornada d’esmalt, les peces no es podien tocar, per tant no s’apilaven ni es posaven tan juntes que es toquessin. Tampoc podien tocar les columnes. S’arribava a 1250–1300 °C si les peces eren de gres. Si la fornada era d’alta temperatura, s’havien de pintar les plaques amb caolí, perquè no s’enganxés l’anella de la base que tocava la placa. També es pintaven els suports i les columnes d’enfornar. Cada dia s’enfornaven tots els forns: un de gran d'1 m³ i dos de mitjans. Així com la cuita era el procediment més important del gerrer, ja que s’hi jugava la feina de tot un mes i durava de 3 a 5 dies, el ceramista, en tenir els forns més petits, i sobretot en incorporar piròmetres automàtics als forns, va representar un alleugeriment molt gran en aquest procés. Podien coure de nit, quan no estaven al taller. El ceramista havia de saber la millor corba de cocció que havia d’incorporar per a cada esmalt. Havia de fer més proves. Observar com funcionava cada forn, si coïa més a dalt que a baix, com posar millor les peces, adaptar el suport a l’esmalt. El refredat del forn era molt important, no es podia fer de pressa. Els piròmetres li anaven indicant a cada moment la temperatura. Havia d’esperar que estigués a uns 200 °C abans d’obrir la porta. Quan ja podien desenfornar, seleccionaven les peces: si eren de bescuit les deixaven a punt per esmaltar i si ja estaven acabades, les guardaven per jocs, colors o mides en les estanteries.

Les màquines

Els proveïdors dels forns: EMISON, elèctrics amb piròmetre semi automàtic. A Valls els van fer el primer forn gran d'1 m³ construït per CIMA, empresa auxiliar de porcellanes Izard. Més endavant van comprar un NABER. Després de treballar a ple rendiment durant anys, van aprofitar la carcassa del NABER per construir-ne un de gas amb el qual feien els reflexos metàl·lics. Del forn de CIMA, també en van aprofitar la seva carcassa: es va convertir en el primer forn de gasoil de flama invertida, amb parets interiors de manta d’alta temperatura d’alúmina fosa expandida i amb el qual van fer, durant molts anys, la porcellana a més de gres i terceres cuites amb calques. Tenia la qualitat que es refredava molt de pressa.

Un dels forns EMISON, el Joan el va transformar a gasoil i més endavant (1976) en va fer un altre de gran amb gasoil, d'1 m³ i de flama invertida. Amb la pujada de la llum, miraven de coure amb gasoil. Era d’alta temperatura. Va funcionar fins que es van fer les obres per a la casa de la filla, ja que el van haver de desmuntar (1994).

Un forn NABER gran d’alta temperatura que anava tots els dies de la setmana mentre van haver-hi tots els treballadors. Després del curs que va fer el Joan a Madrid (Keller) el va convertir a gas per a poder fer les fornades amb reducció que permetien fer els reflexos metàl·lics (1978).

Els torns i estecs eren FORNS. Primer només per fer estec i després només per a tornejar.

Les màquines auxiliars com la galletera, la premsa rotativa i l’estec del principi estaven fetes per l’Anton Rovira d’Esparreguera. La premsa neumàtica era de PUJOL de l’Hospitalet. Una laminadora elèctrica es va afegir el 2007.

Després de la SA, l’Ignasi es va endur el seu forn. El mitjà se’l va emportar la Isabel a casa, i és amb el que feia la bijuteria i les miniatures. Al taller van quedar: 1 forn petit Emison, 1 forn Emison nou gran, 2 estecs acoplats als torns Forns, 2 galleteres (una pel fang vermell i l’altra per a la llosa), 1 laminadora manual, 1 premsa rotativa mecànica, 1 filtre premsa comprat al Serra de Collbató, 1 compressor, 1 pistola i cabina, 1 forn gran comprat a Izard de Valls (convertit a gasoil de flama invertida el 1976, dos cremadors amb diagonal, alta temperatura), 1 bomba per pujar el fang dels dipòsits a la mànega del colatge.

La cabina d’esmaltar amb la torneta per posar la peça. Al costat, les pistoles penjades. Al sostre de la cabina i a dins, l’estractor, i al costat la pica de l’aigua.

El dipòsit per preparar i guardar el fang del colatge. Dins del dipòsit i fixat a la paret, l’agitador gegant, i a sota dos dipòsits més per guardar el fang, soterrats. A la part inferior del dipòsit, l’aixeta on enpalmaven la mànega, que també tenia dispensador com el de les gasolineres per omplir els motlles de barbotina.

Les taules de colatge al taller Terra i Foc sense els motlles. Amb el sota de les làmines inclinat cap a la galleda que recollia el fang sobrant de la colada.

Els motlles

El motllista Guimerà de Sants els feia els motlles de guix fins que es va jubilar. Com a curiositat, en aquest taller hi voltava una garsa, cosa que enmig de Barcelona era curiós.

Ell mateix els va recomanar els germans Claramunt del carrer Déu i Mata. Tots dos feien els motlles de les fàbriques de porcellana i els feien molt bé.

A l’empresa Cambres Modelos de Badalona també els feien motlles per a la premsa. N’eren especialistes.

Les pastes

El principal proveïdor del taller va ser el Jordi Ancil. Primer estava al carrer Comtal de Barcelona amb en Villegas; després a Fast del carrer Bruc i el fill va seguir amb el nom d’Anper a Rubí, però sense deixar Barcelona, on encara venen forns, torns i tots els accessoris per fer ceràmica, a més dels elements per fer les pastes i esmalts. Li compraven sobretot esmalts transparents acolorits per a la llosa.

El fang vermell el compraven ja envasat al Collet o a l’Ancil i era originari del Papiol.

La llosa la compraven a València a Diez e hijos i al Vicar. El servien tou amb sacs de 25 quilos.

Els elements que composaven el gres els arribaven en pols i després de pesar la quantitat de la fórmula, els avocaven dins d’un dipòsit gran d’uralita afegint l’aigua necessària i els mesclaven amb l’agitador gegant de paret. Quedava d’una consistència com de barbotina* a punt per al colatge. Si el volien per al torn o l’estec, l’havien de passar al filtre premsa perquè quedés tou i menys líquid.

Els components de les pastes de gres i porcellana els compraven a l’empresa Àlvic: carbonat de magnèsia, creta, caolí, feldspat i sílice, en pols. El caolí també els portaven de Burela.

A partir dels anys 90, ja van poder comprar envasats diferents tipus d’argila, de gres, de refractari i de porcellana amb paquets de 12,5 kg al Collet d’Esparreguera o a l’Anper de Rubí. La llosa i el gres, quan els compraven al taller, venien amb sacs de 25 kg tous des de València (Díaz e hijos) i la porcellana venia líquida en bidons.

Algunes pastes blanques (llosa, gres i porcellana) les compraven a les empreses Lorda i Roig, Montesa o a Díez de València.

Compraven els elements de les pastes a Mario Pilato Blat, Poulenc i Ferro Enamel Española, mitjançant primer el Sr. Carbonell i després el Jordi Ancil, que els representaven. A l’empresa Elcom compraven els colorants d’alta temperatura.

Els esmalts i colorants

Els primers anys compraven esmalts i sobretot colorants a Pujol Baucis de l’Hospitalet. També els compraven a Campi i Jover, que distribuïen els productes (sobretot les bases) de la marca alemanya Degussa, i al final compraven al Jordi Ancil (de l’Anper) o a l’Àngela Colls els altres esmalts per a la llosa i el fang vermell i algunes bases que després modificaven. A l’empresa Microglas compraven un esmalt color cuir, les venturines*, un transparent verd de baixa temperatura i una base transparent per ajudar a fondre els colorants.

A la casa Elcom compraven els colorants d’alta temperatura. Tots els esmalts que feien servir per al gres i la porcellana els confeccionaven ells mateixos al taller.

Rediva de Vilafranca els servia els tints i llustres quan no esmaltaven les peces.

Després de casar-se l’any 1969, i havent acabat tots dos els estudis de l’Escola Massana a Barcelona, i el servei militar el Joan, van començar a treballar al seu taller.

El Joan i la Isabel van començar fent estalvis* esmaltats a corda seca*, a partir de rajoles de fang vermell de 20 x 20 cm, que compraven cuites. Els sota-vasos i sota-coberts els feien partint d’una planxa retallada de fang tou i amb incisions esmaltades o engalbades i decorades. També nines per penjar que esmaltaven a corda seca o decoraven sota coberta* amb engalbes*.

Aquells primers anys, per Nadal, van fer un naixement petit, St. Josep, la Verge i el Nen Jesús d’uns 5 cm tornejats i esmaltats i els tres reis, de la mateixa mida. Els presentaven embolicats amb paper de cel·lofana i els venien en grups de 3 per penjar a l’arbre, o com a regal per a l’amic invisible.

Al 1970 a Terra i Foc van fer el primer joc de cafè que es podia servir amb tetera i amb tasses d’esmorzar a joc. També van fer un joc de tres bols de 3 mides i un de macedònia.

Encara a Barcelona, van començar a fer llosa per poder fer més colors, més vius i els quedaven bé, però al fer la comanda de llosa, ja al Penedès, la llosa no acceptava els colors mats i no els van poder fer.

Al començament del taller, als pares del Joan els agradava passar estones al taller per si podien ajudar amb la seva experiència. El 1970-1971, a Barcelona, el ceramista hindú Himmat els va demanar de treballar al taller, a canvi d’un petit sou, i d’allotjar-se a casa seva, i ells el van acollir.

Un cop instal·lats al Penedès l’any 1973, l’Ignasi Mayoles va aportar a la SA els seus treballadors de Sant Pau: l’Eudald Vendrell, la Dolors Baqués, el Tonet Guilera i la Matilde Massana. Més tard, el Quico Mallofré, la seva germana Mercè Mallofré, el Jaume Puig de Telèfons i el Joni Puig van entrar ja al taller nou amb el Joan.

L’any 1974 es va acabar la SA. L’Ignasi va llogar una nau a Lavern i el Joan es va quedar la del Pago. Els treballadors van poder triar amb qui es quedaven.

Amb l’Ignasi van anar: el Tonet Guilera i la Matilde Massana, i alguna dona de Lavern.

Amb el Joan es van quedar fixos: el Quico Mallofré i l’Eudald Vendrell (en tornar del servei militar), el Jaume Puig i el Joni Puig. La Mercè, germana del Quico, va començar a hores i després va ser fixa.

Van treballar al taller a hores: la Montse Mata i la Carme Massana del carrer de la Font, el Mensi, el Josep Cols, i puntualment l’Àngels Suñé i el Salvador Mallofré de cal Pepus.

El Joan Esteve de ca la Soledat i la Montse Albet colaven les miniatures amb el fang preparat i els motlles que els portaven a casa seva. Molts dels que només feien hores, estudiaven.

L’encarregada de tenir el despatx, el lavabo i el vestidor ben nets era l’Elvira Miret.

El Ramon Xena ajudava el Joan a portar els comptes dels bancs.

A primera hora, tots els nois es posaven a omplir de fang líquid els motlles de guix que ja s’havien preparat el dia abans, sobre les taules laminades. Quan ja tenien el gruix de fang necessari, giraven els motlles i els deixaven escórrer. El fang sobrant queia sobre un plàstic rígid amb pendent que alhora anava a parar a una galleda. El fang podia ser vermell, llosa*, gres* i porcellana*. Normalment no es colava el fang vermell.

Mentre, les treballadores, la Dolors i la Mercè, esmaltaven per immersió les peces que ja estaven bescuitades i les deixaven a punt per enfornar-les altre cop. Mentre agafaven consistència les peces del colatge, aprofitaven per anar a esmorzar al Recer, el restaurant bar a uns dos minuts del taller, i només demanaven la beguda, ja que l’entrepà se’l portaven de casa.

Quan tornaven al taller, un d’ells treia els colls de fang* dels motlles, estirant el fang —que ja es desprenia— primer cap al centre i després cap amunt. Després treien la goma elàstica que subjectava les tres parts del motlle, els obrien posant el motlle de costat sobre la taula, traient primer la part de sota la peça, després una de les meitats del motlle i per últim la peça colada, que tenia ja prou consistència, i la posaven sobre els taulons per eixugar. Tornaven a deixar els motlles drets a punt per a l’endemà, tancats amb les gomes. Aquesta feina i preparar el fang per al colatge era una feina que li agradava molt al Quico, com totes les que requerien força física.

Els estecs* els feien anar: l’un, el Quico i el Joni; i l’altre, el Jaume i el Mensi i també el Tonet. Un posava el fang al motlle i l’altre feia la peça, baixant el braç que aguantava la plantilla de ferro i mullant el fang amb una esponja mentre el motlle girava. El que posava el fang també treia la peça quan es començava a separar del motlle, picant-lo amb la mà o amb una massa de goma, i tornava a omplir amb una altra bola de fang tou per fer el següent. Hi havia prou motlles per no haver-se d’esperar. Al Tonet li agradaven les feines variades.

L’Eudald, al matí, treia del forn les peces cuites el dia abans i després enfornava les peces que ja estaven seques i polides per fer el bescuit o les esmaltades. El Jaume també ho feia, quan calia, sobretot desenfornar.

Al desenfornar les peces ja esmaltades, les deixaven apilades per models i/o per colors a les lleixes. També embalaven els jocs per models amb caixes fetes a mida i les retolaven, per tenir-les a punt per servir les comandes. Organitzar l’estoc de les peces fetes i el repartiment era la feina que li agradava més a l’Eudald i la feia bé.

Tot això s’alternava amb el polit de les peces crues, que feien els treballadors que venien a hores i tots els altres quan podien. Uns passaven paper de vidre per treure les rebaves, i els altres passaven esponja humida a tota la peça. La Maria Tetes, els primers anys, també treballava al taller esmaltant rajoles a corda seca que venien com a estalvis.

De tant en tant, s’engegava la màquina de fer testos, que era una premsa rotativa*. En un dia podien fer uns 500 plats i 500 tasses d’un joc de cafè (F-5). Calien dues persones per fer-la anar. Les peces fetes les deixaven a les fustes dels barrers* i quan estaven seques, a mesura que les anaven polint, les apilaven a punt d’enfornar. Les guarnitures* corresponents es feien amb la tècnica de colatge* amb motlles de tres peces dels quals ja sortia el broc fet, i calia posar-hi una ansa a cadascuna i fer el forat al broc. Les anses, que es feien a mà amb planxa sortida de la galletera*, s’havien de retallar amb la forma i posar-les abans no s’eixuguessin les tasses. Si calia, tapaven les tasses amb plàstics perquè no s’eixuguessin.

Quan es feien altres models amb colatge* amb gres, els brocs de les teteres es feien a part. En el cos de la peça s’hi feien un o varis forats abans d’enganxar el broc: un de gros si era per cafè, que estava senyalat al cos, i varis de més petits si era per te o per infusió, i així feia de colador. Les anses sortien sempre ja amb la peça. Els taps de les sucreres i de les cafeteres es feien a part. Les lleteres estaven fetes d’una sola peça.

L’Eudald o la Isabel preparaven les fórmules dels esmalts en quantitat suficient per a una setmana i els deixaven a punt per esmaltar en uns cubells d’uns 30 litres amb tapa. Les peces s’esmaltaven per immersió* o per aspersió*. La pistola d’esmaltar per aspersió la feia anar el Joan.

Terra i Foc va anar a diverses fires. Al gener es feia la de Madrid, al març la de València i al setembre l’Expo-Hogar a Barcelona. L’Eudald recorda els començaments, quan anaven a muntar-les i tot s’havia de posar a la furgoneta Sava que feien servir per repartir: les peces per exposar, l’estructura, peanyes, taules, llums, pòsters… Els viatges, les parades… No sempre van exposar sols; de vegades compartien l’estand amb més d’un ceramista.

El Joan i la Isabel decoraven totes les peces. Les comandes les preparaven amb l’Eudald.

El Joan portava la part administrativa del taller i els bancs.

Cada treballador deixava el seu lloc net cada dia. Cada dissabte es plegava una mitja hora abans, i entre tots escombraven tot el taller amb serradures.

Amb la crisi del petroli que va haver-hi el 1978, el Joan va demanar als treballadors que si trobaven altra feina que l’agafessin. El Quico se’n va anar al Servei Militar, el Joni va anar a fer de fuster amb el seu oncle, el Jaume i el Mensi van anar a repartir vi a Barcelona.

El Quico i la Maria, a part de treballar al taller, també estudiaven a l’Escola d’Art de Sant Sadurní, on donava classes de ceràmica la Isabel.

Les peces s’embolicaven una per una amb paper de seda i s’encaixaven per jocs, posant-hi barumballes de fusta entremig. La caixa portava el nom del client i el del contingut en una etiqueta adhesiva, a fora.

Després, es van fer caixes de cartó amb pestanyes i separadors de cartó per a les altres peces, de forma que ja no calia la barumballa.

Més tard, els gerros i les peces més grans o delicades es separaven omplint els espais buits amb peces petites de porexpan.

Quan van tenir clients a tota Espanya, el mitjà que utilitzaven era l’agència de transports La Guipuscoana. A fora de cada paquet hi anava el Packing-List que contenia la factura, l’albarà, el número de caixes de la comanda i el nom del client.

Les caixes de cartó les hi feien a Cartonatges Arbós, primer a Vilafranca i després a Pacs. També a Cartonatges Font de Torrelavit.

El porexpan el compraven a una empresa de Sant Feliu del Llobregat.

L’empresa Etika-fix els proporcionava les etiquetes adhesives, les de cartó i la cinta impresa de tancar les caixes.

A partir del 1974, van tenir especial interès en què les comandes arribessin el més aviat possible als clients i sense problemes. El repartiment el feien amb furgoneta pròpia i es responsabilitzaven de qualsevol incidència, carregant el 3% a cada factura per l’embalatge i els ports. El client sabia que si hi havia una incidència, es reposava la peça immediatament. De vegades, s’anava a Barcelona per una sola peça. Els altres tallers acostumaven a no cobrar els ports ells, ho cobrava el transportista quan entregava la comanda.

Quan van vendre a tota la península, llavors sí que van contractar La Guipuscoana perquè els repartís les comandes. L’agència cobrava la comanda i els ports. Els ports eren per al transportista i l’import de la comanda per al taller. En el cas que el client no pagués la comanda, no se li entregava.